“L’esbudellador de Whitechapel” de la Companyia Dos Punts: Carn picada ben precintada

Els intestins d’una meuca donen molt de joc. Per ells circulen la disbauxada dissort, la satisfacció d’instints impacients i un cert romanticisme prosaic molt proper a la passió quotidiana.

En Jack els va treure a la llum fa més de cent anys mentre amagava sota la boira londinenca les seves mans orgulloses. I, aleshores, les dones de mala vida començaren a fer digestions pesades.

Ara el Teatre del Raval desemmascara la identitat de l’assassí escampant entre els espectadors bocabadats un espai escènic d’aire expressionista trepitjat amb certa sordidesa per cinc cantants que també actuen i ballen. I l’horror conseqüent al progrés i a l’ambició que l’accelera esdevenen el leitmotiv final.

“L’esbudellador de Whitechapel” s’aboca al pou del drama musical i aconsegueix treure’n aigua potable per sadollar el nostre escepticisme malaltís, aquell que ens sol fer desconfiar de les propostes agosarades i que sovint multipliquem quan vénen d’artífexs desconeguts.

I és que aquest espectacle de Marga Parrilla i Oriol Estefanell és un exemple d’eficàcia teatral distingit per l’encís d’unes veus meravelloses. El repartiment és gairebé impecable amb la versatilitat vocal de Clara Altarriba (dolça i contundent); la potència de la gola de Víctor Genestar (apocat i temible); la sensibilitat musical de Mireia Casado (fràgil i ressentida); la tenacitat afinada de Mònica Portillo (serena i trasbalsada) i la claredat sonora de Roger Borrull (fred i ingenu). I si us heu fixat bé en els parèntesis que acabeu de deixar enrere i encara no heu perdut el senderi, us destacaré una altra de les virtuts del Misteri de Whitechapel: l’ambigüitat, que ho cobreix tot: des de la dualitat dels personatges fins a la transformació constant del decorat incloent-hi una trama fulletonesca però, alhora, inquietant: Què és més terrorífic, la por vers el desconegut o la manca d’escrúpols inherent a la cobdícia humana?

I parlaré també de la il·luminació: brillant, si és que aquí s’accepten els epítets. I de la direcció de l’equip artístic, notable perquè tot ell transmet un entusiasme de conjunt. I fins i tot la partitura i el llibret: elegant i amb moments d’inspirada intimitat com quan el fals triangle amorós executa amb precisió “Tu ets la peça clau”. A la rereguarda, es convoca un excés: la reiteració en les situacions dramàtiques per encabir més cançons. I un defecte: No jugar-se-la fins al final amb el “grand guignol” per por a ser foragitats del (Fals) Paradís de la Comercialitat.

Per Juan Marea

“L’esbudellador de Whitechapel” es representa al Teatre del Raval de Barcelona.
http://www.teatredelraval.com/

Archivado en: Teatro Tagged: Clara Altarriba, Companyia Dos Punts, L’esbudellador de Whitechapel, Marga Parrilla, Mònica Portillo, Mireia Casado, Oriol Estefanell, Roger Borrull, Teatre del Raval, Víctor Genestar